Instagram en va ple. #avocado. Bonic, deliciós, però en els darrers anys s’ha popularitzat com un superaliment, i estandaritzar qualsevol producte com a el súmmum del saludable acaba comportant problemes.

Hi ha qui considera l’alvocat un anacronisme evolutiu; a les zones on creix aquest fruit no hi ha animals prou grans que siguin capaços de menjar-se’ls i transportar dins els seus estómacs les llavors fins un altre lloc on les defecaran. Els animals d’aquestes dimensions s’han extingit fa anys, però d’alguna manera els alvocaters han sobreviscut.

El seu orígen es situa en zones properes i part de Mèxic fa milers d’anys. Actualment, es cultiva a gran escala per a l’exportació també a Xile, al Perú, i a Califòrnia per a consum nacional. Però es consumeix en enormes quantitats arreu del món; per exemple als Estats Units es troba al 50% de les llars.

Documentals com “Rotten: The Avocado War” a plataformes populars estan fent que la gent comenci a qüestionar l’impacte humà i ambiental que té el consum indiscriminat d’alvocats al món. Ja sabem que consumir aliments que venen de l’altra punta del planeta té un impacte ambiental pel seu transport, però hi ha altres realitats que ens queden literalment més lluny.

Petorca és una regió de Valparaíso (Xile) on es va començar a cultivar l’alvocat en veure que si s’evitaven les valls, els terrenys típics per al cultiu d’aquesta fruita, el clima era prou adeqüat a les vessants de les muntanyes i turons. Mentre hi havia encara un vet a la importació d’alvocats des de Mèxic (abans del tractat de NAFTA), Xile va començar a exportar-ne als Estats Units. Aquesta “febre de l’or verd” va resultar amb la instal·lació de grans empreses explotant les terres xilenes. Els alvocaters necessitaven grans quantitats d’aigua, no en tenien suficient amb la que legalment podien aconseguir, i es diu que hi va haver molts casos de canals secrets il·legals per derivar aigua dels ris Petorca i Liqua (esgotats els anys 97 i 2004 respectivament).

Es necessiten uns 300 litres d’aigua per a produïr un alvocat, i les terres xilenes no estaven preparades per a proporcionar-ne tanta. Ara, els rius s’han assecat i la gent espera amb candeletes l’arribada dels camions cisterna que porten un o dos cops a la setmana aigua cap aquestes regions. Els petits cultius que hi havia a les valls ara són desèrtics i ja no hi creix res, perquè no hi arriba gens d’aigua.

A Mèxic es cultivaven alvocats des de molts anys enrere, però amb el tractat de lliure comerç de NAFTA el 1993, la regió de Michoacán va començar a exportar-ne als Estats Units. El preu de venda es va multiplicar ràpidament i la gent que els cultivava, a enriquir-se. Això va cridar l’atenció dels càrtels, que van començar a extorsionar els productors, i la inicial alegria dels principals exportadors d’alvocat va convertir-se en una gran inseguretat ciutadana. Avui dia és un estat molt militaritzat, amb intermitències de crim lligat als diners que mou aquesta fruita. Però a més, cultius il·legals d’alvocats (sumats a les tales de boscos clandestines) estan fent que els pins i altres espècies d’aquestes regions on la papallona migratòria monarca s’atura cada any vagin desapareixent.

En el cas de Califòrnia, on porten anys de sequeres continuades, el problema torna a ser l’aigua. Igual que a Xile, els alvocats es cultiven a les vessants de muntanyes, perquè a les valls no hi sobreviurien. Amb el problema d’abastiment d’aigua, amb les baixades dels volums de pluges, s’estan veient obligats a abandonar grans extensions de cultius d’alvocaters per a assegurar la supervivència de la resta.

Des de fa menys de 50 anys també es cultiven alvocats a Espanya, a les províncies de Màlaga i Granada. Consumir aquests alvocats reduiria l’impacte ambiental per les emisisons del seu transport, però l’impacte a nivell hídric que aquests cultius suposen en aquesta regió sembla ser també insostenible. A més, amb la crisi climàtica, gelades fora de temporada podrien destruir totalment la collita dels seus fruits.

La solució? No és necessàriament deixar de menjar alvocats; però reduir-ne el consum és una bona idea, i mirar d’on provenen els que mengem, també. Un bon sistema de certificació podria ajudar a triar el consum d’alvocats d’origen més ètic a nivell ambiental i humà. Però el que està clar és que incorporar de manera molt regular a la dieta de tot el món aliments que provenen de regions amb climes molt específics no és sostenible de cap manera.

Mentre es fan esforços per a promocionar el consum d’aquesta fruita a la Xina i que es converteixi en un gran importador d’alvocats, el que s’hauria d’estar fent és reduir-ne considerablement el consum, i vetllar per unes millors condicions humanes i ambientals en la seva producció.